Gemma Archive

Petites morts diàries

petitesmortsdiaries

La mort és un tema tabú, un tema del que ningú parla. Aquests temes no agraden, de fet, sovint espanten. Però la mort forma part de la vida i no només del seu final. Al llarg de la nostra existència, morim moltes vegades. No són morts físiques, és clar. No parlo de cap fenomen paranormal. Em refereixo a aquelles altres morts, a les que toquen l’esperit. A les morts que estan presents al nostre dia a dia, a la nostre quotidianitat, però que canvien la nostra vida per sempre.

Com quan un ser estimat se’n va i saps que mai no tornarà. Com quan veus la vida d’una persona que estimes des d’una barrera i te n’adones que ja mai més en formaràs part. Com quan un cercle es tanca per sempre sense possibilitats de tornar enrere. Com quant ets testimoni de la destrucció d’un somni que fins feia poc era el motor que t’ajudava a tirar endavant.

Després de cada una d’aquestes morts ja no som els mateixos. És impossible ser-ho. La nostra vida trontolla de la mateixa manera que trontolla els pilars que la bastien. Creen un punt d’inflexió, una nova trencadissa en el camí de la nostre existència. Això pot ser trist, però en cap cas és un final. Per sort, com tot, la vida ens ofereix els seus contrapunts. Aquestes morts diàries mai venen soles. Cada mort ve acompanyada d’un món ple de possibilitats. Per pendre’ns la vida d’una altre forma. Per canviar. Per ser optimistes i millors persones. En definitiva: per tornar a néixer.

Un any després

la imatge de l'anyFa un any i pocs dies que vaig escriure la meva primera (i darrera) entrada al blog. Aquesta no és més que una demostració plàstica de la meva falta de constància (un d’aquells defectes irreversibles que marquen la meva manera de ser). No ho puc evitar, sóc així. O m’obsessiono per les coses, o les deixo a mitges. Em costa trobar el punt mig, Yin o Yang. Escriure tots els dies o no escriure mai.

Deixant de banda les excuses de mal pagador, la veritat és que vist en perspectiva, aquest ha estat un bon any. Podria haver estat millor, sobre tot pel que fa al meu estat físic (horaris descontrolats, mala alimentació, falta d’esport i de veure la llum del dia), però a nivell professional, ha estat un dels millors anys que recordo. He trobat una feina que m’agrada i que m’apassiona, sóc el meu propi cap, treballo amb la meva parella i gaudeixo amb el que faig el 90% del temps: ¿què més puc demanar?

A nivell personal també ha estat un any èpic (i ja sabeu com ens agrada l’èpica als catalans!). Tenir la meva pròpia casa, conviure amb una de les persones que més m’estimo, engegar projectes que m’entusiasmen (entre ells una novel·la que dia a dia va prenent forma), pensar la Sant Adrià del futur amb els meus companys d’ERC, la V de la Diada, fer de voluntària el 9 de Novembre, la independència,…

En resum, ha estat un any memorable, un any que hagués estat perfecte si pel camí no s’haguessin perdut altres coses. Però la vida avança i qui dia passa any empeny. Ara només espero que la propera entrada sigui d’aquí poc. Qui sap, potser m’il·lumino. Potser no. En tot cas aquest ha estat un nou inici. Tindrà continuïtat? El temps ho dirà

La independència també té cara de dona.

independencia cara de dona

Les dones tenim un paper cabdal en el procés d’independència de Catalunya. Dones i homes, sense diferència, som imprescindibles per a que aquest procés esdevingui tot un èxit. La independència és un procés transversal, que implica els esforços de tots per igual. Això que dic pot semblar una obvietat: avui dia tots entenem que la democràcia no té gènere (bé, tots aquells amb dos dits de front, és clar), no obstant, si mirem enrere (i no cal mirar gaire enrere), veurem que el paper de la dona, tot sovint, ha estat el d’espectadora, i no pas el de protagonista de l’acció.

A vegades oblidem que les dones portem dins la nostra motxilla identitària un llegat històric i cultural bastit a l’ombra del patriarcat. Som moltes les dones que hem crescut en un ambient poc propici, viciat pel masclisme i la subordinació de la dona vers l’home. Recordo que, quan era petita, als menjars familiars, dones i homes acabaven mantenint converses separades a banda i banda de la taula. Els homes, parlaven de política i futbol, les dones dels fills i altres qüestions relacionades amb la vida quotidiana. També era comú veure com les decisions importants les prenien els homes, mentre les dones callaven, submises, massa enfeinades fent el dinar, dutxant els nens o tenint ben neta la casa, tot i treballar les mateixes hores que els seus marits.

Som hereves d’un passat injust i encara ens queda molt camí per recórrer i moltes pors per espolsar. Avui dia ningú posa en dubte que el paper de la dona en quelcom tan transcendental com la independència de Catalunya, és cabdal, imprescindible. Carme Forcadell de l’ANC i Muriel Casals d’Omnium Cultural ens han demostrat que aquest procés també té cara de dona, dues líders que, si volguessin, podrien paralitzar el país. La realitat és que les dones tenim poder, vot i veu, la realitat és que les dones ja no som espectadores, les dones, ara, som protagonistes. Fem la independència, la lluitem i quan sigui el moment, quan la guanyem, construirem els pilars d’una República catalana millor per a tots i totes.